Els déus inaccessibles

Els déus inaccessibles és una anàlisi del drama exultant que significa veure’s sotmès davant la Gràcia. Però al mateix temps és alguna cosa més: ¿és que potser no en traiem, arran de la seva lectura, tota una invitació a la sensualització total, la viva proposició d’assumir una definitiva i compromesa actitud humana consistent a potenciar al màxim la nostra capacitat d’entusiasme i, al cap i a la fi, acceptar com a sublim la sexualització de les nostres passions? Es diria que l’escriptor ha mantingut una lluita amb si mateix per tal de despullar-se de tota solució anecdòtica o externa i tancar-se en la seva pròpia vida imaginària, en la pròpia influència del seu ésser, fins a emparar-se plenament de la inexorable puixança de la bellesa. I per aconseguir-ho, ha renunciat gairebé a l’acció i, de forma absoluta, a l’atractiu recurs del diàleg. El relat es converteix, aleshores, en una meditació i, per ser més exactes, en una confessió general. El seu tema, podrà objectar-se, no és original: sens dubte no difereix essencialment de l’exposat el 1912 per Thomas Mann a la seva cèlebre La mort a Venècia. Però el tema, quasi mític, susceptible, per tant, de les més variades aplicacions, solament li serveix a l’autor per contar-nos els dubtes i les inquietuds d’un senzill rector de poble. Aquest, viu seduït per l’atracció dels déus —encarnació dels ideals hel·lènics que assumeix amb la lectura dels poetes llatins— i alhora manté amb fervor el seu compromís amb Déu. Migpartit entre el seu ésser moral i la passió que el fa sentir bo i culpable, troba l’equilibri —o s’ho pensa— construint amb un zel obsessiu una muralla que li justifiqui la passió i en capgiri el sentit.